El curs escolar 2026-2027 ha arrencat a Catalunya exactament com va acabar l’anterior: en un col·lapse absolut. La vaga massiva de mestres convocada per USTEC i CGT coincideix amb la vergonya internacional del frau en l’informe PISA, on l’OCDE ha hagut d’excloure Catalunya per la manipulació i el biaix en la selecció de la mostra d’alumnat. Aquestes dues notícies no són fets aïllats; són la prova irrefutable d’un desastre educatiu cuinat a foc lent durant les darreres dues dècades. No és un problema d’ahir ni de l’actual consellera Esther Niubó: és el resultat directe de 20 anys d’abandonament institucional per part de tots els governs de la Generalitat i d’una permissivitat irresponsable en l’entrada de nouvinguts sense cap mena de pla d’absorció ni integració.
Una permissivitat irresponsable que enfonsa el nivell dels nostres fills
Durant els darrers 20 anys, els diferents executius catalans han promogut o permès una arribada massiva i descontrolada d’alumnat nouvingut sense dotar el sistema de la capacitat real per integrar-lo. En lloc de reconèixer que la capacitat d’absorció d’un país i d’una aula té límits físics, econòmics i culturals, la classe política ha preferit mirar cap a una altra banda i aplicar el discurs de la ingenuïtat, carregando tot el pes de la gestió sobre l’esquena dels docents.
Aquesta política de portes obertes sense recursos ni exigència ha provocat una devaluació generalitzada del nivell acadèmic que afecta directament a tots els alumnes:
- Frenada del ritme d’aprenentatge: Quan una aula rep contínuament alumnat sense domini de la llengua vehicular ni la base acadèmica corresponent, el docent es veu obligat a baixar el llistó i el ritme de la classe per a tots. El resultat net és que el nivell educatiu dels nostres fills ha caigut en picat.
- Aules convertides en serveis assistencials: En lloc de ser centres d’excel·lència, transmissió de coneixement i esforç, moltes escoles de comarques com el Baix Penedès s’han transformat en centres d’atenció social saturats on la prioritat és la contenció de la complexitat i no la formació acadèmica.
- Destrucció del mèrit i l’exigència: Per dissimular la incapacitat d’integració, l’administració ha anat devaluant els criteris d’avaluació, promovent l’passar de curs sense aprovar i rebaixant els continguts bàsics, privant els joves de la preparació necessària per competir en el món real.
Vint anys d’incompetència compartida: de Convergència/Junts a ERC i PSC
Cap formació política pot rentar-se les mans ni donar lliçons davant la fallida del model educatiu. Durant les últimes dues dècades, per la Conselleria d’Educació hi han passat consellers de tots els colors (PSC, la vella CiU, Junts i ERC), i tots han mantingut la mateixa línia de deixadesa, experimentació pedagògica fallida i propaganda:
- Pedaços i falta d’inversió real: Cap govern ha tingut la voluntat ni la valentia d’executar les inversions estructurals que requeria l’augment demogràfic. S’han gastat milions en burocràcia, xarxes clientelars i xerrades ideològiques abans que en reduir ràtios reals, construir escoles dignes o dotar els centres d’eines d’autoritat i reforç.
- El frau de PISA com a símbol de la decadència: L’absurditat d’intentar amagar la realitat excloent una part crucial de l’alumnat a les proves PISA per artificialment «pujar la nota» demostra fins a quin punt les institucions estan obsessionades per salvar la cara. Que l’OCDE hagi desqualificat les dades de Catalunya és la confirmació internacional de la pèrdua de rigor i de la fallida d’un model.
Mentre els partits es tiren els plats pel cap al Parlament per si un SMS d’alerta va sonar o no, la cruda realitat a les escoles és que dues dècades de permissivitat, incompetència i falta d’inversió han destruït el que un dia va ser un sistema educatiu públic de referència. Les famílies i els estudiants són les úniques víctimes d’una classe política que ha fallat estrepitosament en la seva obligació principal: garantir el futur i l’excel·lència de les properes generacions.
