Ceuta, una ciutat de tot just 83.595 habitants té al voltant de 18.000 immigrants al carrer o en centres d’acollida, el que ha sigut qualificat per unanimitat com un col·lapse estructural, un problema greu de seguretat i, per a molts, una veritable «invasió». Les xifres parlen per si soles: 18.000 persones sobre 83.500 representen un 21% de la població total de la ciutat autònoma.
Ara bé, si una concentració del 21% es considera una situació d’emergència que desborda les capacitats d’un territori, per què a Catalunya ens intenten vendre com un «èxit d’integració» una realitat que supera aquestes mateixes xifres?
Les xifres de la realitat catalana
Segons les darreres dades oficials de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), a 1 de gener hi residien 1.522.819 persones de nacionalitat estrangera, el que suposa un 18,7% de la població. Però quan es comptabilitza la xifra real —les persones nascudes a l’estranger, incloent-hi aquelles que ja tenen la nacionalitat espanyola—, la dada s’eleva fins a les 2.039.015 persones. Això representa exactament el 25,1% del total de la població catalana.
I a aquesta xifra, ja de per si alarmant, encara caldria sumar-hi una dada que les estadístiques oficials amaguen: tots aquells joves i infants nascuts ja a Catalunya però que són fills de pares estrangers. Es tracta d’una segona generació que, en molts casos, ha crescut en entorns aïllats o en barris completament segregats i que encara no comparteix ni ha après del tot les arrels, la llengua ni la cultura catalana. Si comptabilitzem aquesta realitat social que es viu dia a dia als carrers i a les aules, el percentatge real de població d’origen o matriu estrangera se situa molt per sobre d’aquest quart del total.
La comparativa és incontestable: el percentatge oficial a Catalunya (25,1%) ja supera el percentatge que ha provocat el col·lapse i l’alarma social a Ceuta (21%). I la situació és encara més extrema quan s’analitza la distribució territorial: mentre comarques com la Segarra superen el 50% de població d’origen estranger en municipis com Guissona, zones com l’Alt Empordà, el Barcelonès o ciutats com L’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet superen o freguen el 30%.
Un xoc de cop contra una transformació a lents canvis
L’única diferència real entre el que passa a Ceuta i el que viu Catalunya no és la magnitud del problema, sinó la velocitat de gestació. A Ceuta el xoc ha estat d’un dia per l’altre, fent visible el col·lapse sense cap mena de filtre. A Catalunya, en canvi, ha estat un procés demorat en el temps, executat durant els darrers 20 anys amb la passivitat i la complicitat de tots els governs de torn. Una invasió a lents canvis, a foc lent, que ha anat erosionant la capacitat d’absorció del país sense generar un gran impacte d’un sol cop.
Aquest procés continuat ha acabat provocant el mateix deteriorament estructural:
- Aules i educació col·lapsades: Un sistema educatiu incapaç d’absorbir aquest volum demogràfic sense devaluar el nivell acadèmic i l’exigència de tots els alumnes.
- Serveis públics i sanitat al límit: Equips Mèdics i serveis d’atenció social saturats per una demanda que creix molt més ràpid que els recursos disponibles.
- Seguretat i concòrdia en risc: Un augment constant de la percepció d’inseguretat i una pèrdua progressiva de la cohesió social als barris i vil·les.
La mateixa realitat, la mateixa conclusió
Si 18.000 persones sobre 83.000 a Ceuta suposen una crisi d’Estat i una amenaça per a la convivència, pretendre que un 25,1% de població nascuda a l’estranger a Catalunya no té les mateixes conseqüències és un exercici de cinisme polític. Catalunya està patint la mateixa pressió i els mateixos problemes de saturació i degradació dels serveis públics. L’única diferència és que a Ceuta el cop ha estat un cop de puny a la taula i a Catalunya ens han anat anestesiant any rere any mentre la realitat del país canviava per sempre.
