La liquidació de 8,2 milions d’euros en crèdits heretats d’abans del 2011 obre el debat sobre si les administracions haurien de blindar-se per llei contra l’endeutament perpetu i invertir només allò que han estat capaces d’estalviar.
L’anunci de l’Ajuntament de l’Arboç d’haver liquidat el 100% del seu deute bancari viu no és només un balanç de xifres: és una declaració política en tota regla. Amb l’amortització anticipada dels darrers préstecs pendents, l’actual equip de govern del PSC ha volgut treure pit d’una gestió econòmica que contraposa de ple a «l’herència rebuda» d’abans del 2011, moment en què van assumir l’alcaldia amb un forat de 8,2 milions d’euros compromesos en crèdits a llarg termini.
El comunicat municipal no estalvia crítiques al model anterior. Des de les files socialistes s’assenyala directament l’impacte d’operacions concertades l’any 2008 que arribaven a hipotecar el municipi durant dècades: un préstec a 25 anys (fins al 2033) i un altre de 832.000 euros demanat per construir la sala polivalent que s’estenia fins a l’any 2038. Amb la cancel·lació total, el consistori no només neteja el balanç, sinó que quantifica en 431.000 euros l’estalvi futur en interessos que deixaran d’anar a les butxaques de les entitats financeres per destinar-se directament al poble.
El paradigma de l’estalvi previ: primer guardar, després construir
Més enllà del triomfalisme de la dada, la maniobra de l’Arboç posa sobre la taula un canvi de paradigma en la gestió pública: canviar el costum institucional de demanar préstecs infinits per finançar projectes per una fórmula tan clàssica com oblidada per la classe política, la de primer estalviar i després gastar.
Al llarg de 15 anys (2011-2026), l’executiu local ha combinat l’amortització dels 8,2 milions amb la generació d’un romanent de tresoreria net que supera els 4 milions d’euros. D’aquests, més de 2 milions ja s’han mobilitzat enguany mitjançant Inversions Financerament Sostenibles (IFS). La tesi que defensa ara el govern municipal és clara: qualsevol actuació futura s’ha de finançar amb recursos propis ja existents a la caixa, evitant traspassar la factura a les generacions que encara no tenen ni edat per votar.
Un model només a l’abast de qui manté el poder a llarg termini
Aquesta estratègia, tanmateix, topa amb una condició indispensable: el temps. La política del «primer estalviar i després gastar» només se la pot permetre un govern o un líder polític capaç de revalidar la confiança ciutadana elecció rere elecció durant dècades.
La temptació habitual a la política local és la contrària: demanar un crèdit a 30 anys per tallar una cinta abans que acabi la legislatura, endur-se la foto a les urnes i deixar el pagament de les quotes al partit o a l’alcalde que vingui darrere. Assumir anys de contenció sense grans obres faraòniques per poder gaudir de la solvència quinze anys després requereix una estabilitat electoral que molt pocs consistoris tenen avui dia.
És hora de limitar per llei l’endeutament de les administracions?
L’experiència de l’Arboç convida a una reflexió que transcendeix l’àmbit local: no haurien d’estar molt més limitats els préstecs a llarg termini a totes les administracions públiques?
L’endeutament crònic dels estats, comunitats autònomes i ajuntaments ha normalitzat que la despesa d’avui es pagui amb els impostos de demà. Plantejar per llei mecanismes d’estalvi previ obligatoris per a grans projectes de futur, o restringir de manera dràstica la durada màxima dels crèdits municipals, podria ser l’única vacuna real per evitar que la política del crèdit fàcil continuï llastrant els serveis bàsics de la societat. De moment, a l’Arboç, el PSC ha demostrat que la recepta funciona sobre el paper; caldrà veure si a partir del 2027 aquesta capacitat d’estalvi es tradueix en millores palpables que els veïns puguin gaudir al carrer.
